En l'àmbit de les tècniques d'embalatge modernes, pocs saben que el mètode de contracció de calor àmpliament utilitzat es va concebre inicialment per satisfer les necessitats de guerra. La pel·lícula de Shrink, particularment la pel·lícula de PVDC Shrk, va debutar durant la Segona Guerra Mundial a Alemanya. Amb el concepte innovador d'estiraments biaxials i utilitzant PVDC, es va dissenyar Bag Shrink per protegir les armes de l'oxidació i la corrosió. Així, des de la seva creació industrial, Shrink Film va trobar la seva primera aplicació en els envasos de béns industrials abans de passar al seu paper en els envasos d'aliments.
Després de la conclusió de la Segona Guerra Mundial, coincidint amb l’avanç de la tecnologia nuclear, els científics van fer un progrés notable en la preparació de pel·lícules reduïdes. A principis dels anys cinquanta, el científic britànic Arthur Charlesby va aconseguir un avenç al camp. Va descobrir que el polietilè, un tipus de plàstic, es podria transformar en un material únic de reducció de calor amb un "efecte de memòria" distintiu mitjançant la tecnologia de reticulació de la irradiació. El treball pioner de Charlesby, reflectit en una sèrie de treballs sobre la investigació de reticulació de radiació, va accelerar significativament l'estudi i el desenvolupament de la tecnologia de reticulació dins del camp dels polímers de radiació.
Avui en dia, les pel·lícules de reducció de calor troben una aplicació generalitzada en els envasos de diversos articles com ara aliments, productes farmacèutics, estris esterilitzats, cosmètics, papereria, subministraments d’oficines, regals decoratius, materials impresos, components mecànics, electrodomèstics i materials de construcció. Amb la seva versatilitat, Shrink Film ofereix avantatges en els envasos en forma de forma irregular i productes sobredimensionats. Compleix funcions com la humitat i la resistència a la pols, la salvaguarda contra la manipulació i la pantalla transparent, alhora que millora l’atractiu estètic de la mercaderia.
La tecnologia nuclear, tal com s’exemplifica per la seva aplicació en la generació d’energia, ha millorat substancialment els estàndards de vida humana i el subministrament d’energia. Tot i això, el món ha de mantenir -se conscient de les conseqüències irrevocables de les fuites nuclears. El desastre nuclear de Txernòbil del 26 d'abril de 1986, amb pèrdues estimades de fins a 200 mil milions de dòlars, serveix de recordatori. Al voltant de 7 milions d’individus estaven exposats a la radiació, milers van patir una exposició excessiva a la radiació i es van produir aproximadament 170.000 morts en una dècada de l’incident. La Unió Soviètica va mobilitzar més de 700.000 personal en un esforç de rescat notable, controlant finalment la fuga i segellat de la regió. Durant dècades, la zona va romandre habitable a causa de la radiació.
Davant un dilema de fuites nuclears similars, la resposta del Japó va demostrar una falta de responsabilitat i urgència en comparació amb l’enfocament proactiu de la Unió Soviètica. Optant per una mesura d’estalvi de costos i irresponsable, el Japó va decidir alliberar les aigües residuals nuclears contaminades a l’oceà, deixant a la comunitat mundial suportar les conseqüències. Aquesta decisió, malgrat la seva consciència sobre els danys potencials per a l’ecosistema humà, va en contra de l’esforç durant el segle per assegurar que la tecnologia serveixi per a la humanitat millor. Les accions del Japó s’han desviat de l’objectiu fonamental de l’avanç tecnològic, prioritzant els interessos personals a costa del benestar global i del progrés científic.
